Benvinguts a Eutèrpia. És el lloc on viu la Música que eriça la pell, la Música ben escrita.
Quantes voltes un compositor haurà pensat en per què una obra està ben feta i altra no? Com és possible que dotze notes funcionen o no segons com les combines? Quina és l’arrel de la bona Música?
Segur que hi ha teories des de la Física o, en concret, l’Acústica; potser l’harmonia importe, però… No seran les bones melodies les que ens atrapen? I per què no sempre és així i potser un bon ritme siga la clau de tot?
En el meu cas porte tota la vida buscant la resposta però, encara que crec haver descobert alguns secrets que uneixen a moltes bones obres (shhh!), en Eutèrpia parlaré d’aquelles obres que, vinguen d’on vinguen, em posen la pell de gallina, literalment parlant, si és que això pot ser literal.
Són moments únics de plaer i felicitat conjugats (sí, això sí és possible); eixe segon en que t’aborrones i, quan més conscient eres d’eixa sensació, més t’aborrones per la satisfacció de saber-se afortunat. I, agraït, intentes atrapar l’instant, allargar-lo… Fins que es dissol i tornes a la teua vida.
Hui, assegut al selló de casa, tocant la guitarra amb els ulls tancats en la pausa de després de dinar, m’ha vingut la cançó «Mmm, mmm, mmm, mmm» dels Crash Test Dummies. En el meu cas, apareixia en un casset recopilatori que portàvem al cotxe familiar durant els anys noranta (jo tindria 15 anys com a molt). Per què ha vingut a la meua ment? Ni idea. Però ahí estava.
L’he reproduït al mòbil i ràpidament m’han tornat eixes sensacions agredolces que la guitarra i el piano de l’inici aporten. És l’estribillo, però no hi ha veu. Si ho pensem bé… Quantes cançons comencen amb la tornada?
Amb els anys, una miqueta d’anglés he anat aprenent i, per fi, he pogut anar descobrint que la lletra parla de tres xiquets als que la vida els ha situat fora del comú, uns outsiders, com el mateix autor de la cançó descriu. Però a mi el que m’interessen de les cançons no són les lletres, així que deixarem este tema per al final, val?
Tornem a l’inici. Primera estrofa. Uns acords meravellosos, absolutament tonals, alegres, feliços. Cordes agudes i lluentes… Que deriven en el místic estribillo (a partir d’ara ja diré «tornada», ho promet!), al que s’arriba amb un pont que és un joc de substitucions tonals interessantíssim. Poc habitual en la música de masses (ara mateixa recorde el «Tú» de Mecano), és un recurs que jo he utilitzat en el final del segon moviment de Pan, l’obra per a flauta i piano que evoca el món de la fantasia i que vaig dedicar a la meua filla Aitana. La melodia es torna dissonant, evocant el mode lidi amb una quarta augmentada que et penetra abans de la resolució final.
Tornada: no hi ha lletra, sí una onomatopeia. Curiós, no? És una interjecció de dubte? Estan jutjant els xiquets? La història en sí? El fet és que mai ho havia reconegut fins a fa poc, però el compositor no tenia encara cap frase assignada a la tornada quan la va portar al local d’assaig. A la resta de companys del grup els va agradar així com sonava, i així es va quedar. Al llarg del temps han volgut dotar de mística eixes quatre notes que despleguen un acord de setena menor (d’ahí el caràcter melancòlic), donant-li el significat de veu que, d’alguna manera, contesta als versos inicials. Melodia inconclusa que responen els instruments i que, de nou, queda irresolta en un acord de dominant que convida a seguir avant. Com a curiositat, recordar que Mozart ja va fer cantar a Papageno en la Flauta Màgica amb la boca tancada, ho recordeu?
La veu greu de Brad Roberts ens continua explicant la història. Tornem a la llum, al pont i, de nou… la interjecció.
Vaja cançó més estranya, no? Després d’esta segona tornada hi ha un gir a uns cors èpics amb una roda de tres acords més típics de la música modal que de la tonal. Una roda que recorda a les cançons de Quimi Portet, Manu Chao… Senzillesa i màgia.
Última estrofa, tornada i final amb els cors èpics que es repeteixen en bucle, acompanyats per unes delicioses dissonàncies de novena del piano, qui es queda amb el protagonisme al final del tema, què desapareix amb el típic fade out i… Tot acaba.
Sobre la lletra, es veu que Roberts sempre ha jugat al despiste, però fa poc ha acabat reconeixent que té molt d’autobiogràfica.
Primer vers: un xiquet té un accident de cotxe i, quan torna a escola, els cabells li han canviat de blancs a negres.
Segon vers: una xiqueta té por a canviar-se amb altres companyes, fins que l’obliguen a fer-ho i tots descobreixen que té el cos ple de marques de naixement.
Tercer vers: després de dir-nos que eixos xiquets estan feliços perquè el tercer és el pitjor dels casos, ens conta que hi ha altre xiquet que pateix perquè quan ix d’escola l’obliguen a anar a missa i allí tots fan coses estranyes, que ell no entén.
En resum, tres outsiders, que d’alguna manera pateixen envoltats en un món inhòspit per a ells, que són conscient de les seues diferències i no són entesos per la resta.
La part autobiogràfica:
1) L’accident de trànsit és real. El patí Brad Roberts quan, sent menut, va anar a casa d’un amic a veure una revista pornogràfica que l’amic havia descobert. Tornant a casa patí l’accident i sempre pensà que era un càstig per la seua conducta libidinosa. Podrà semblar banal, però ara explica-li tu a un xiquet de deu anys que fou fruït de la casualitat… La referència al canvi de color del cabell li vingué per una persona que, navegant prop de la caiguda de les cataractes del Niàgara i, convençut que anava a morir, li canvià completament el color del cabell de negre a blanc.
2) Roberts té una gran marca de naixement en l’esquena. És fàcil imaginar la por al què diran cada vegada que s’havia de desvestir davant dels companys quan el van apuntar a natació…
3) Dita referència és d’un amic de la infància de l’autor. Els seus pares, extremadament catòlics, l’obligaven a participar d’aquelles estranyes celebracions, i ell pensava que vivia en un món de bojos en el que no encaixava en absolut.
La cançó es veu que ha estat catalogada com una de les més tristes de la Història (segurament per la lletra i la modalitat menor predominant al llarg de la mateixa) però estic convençut que moltíssima gent comparteix, com jo, el gust pels girs harmònics que Roberts va introduir en la cançó, la mística de la tornada, la calma que genera tot el tema en si…
Per a mi és una delícia i, per tant, és la primera entrada del meu món eutèrpic.
A OBSERVAR:
-L’absència de percussió i baix fins a la segona estrofa.
-La línia creativa del baix, supressiva i plena de colors.
-En el següent enllaç, una anàlisi harmònica interessant sobre el tema:
-Confessions sobre la lletra: https://www.youtube.com/watch?v=kLaIwj_csmg